top of page

No em costa gens de pensar que ja és tard


No em costa gens de pensar que ja és tard. No em costa gens de dir que no m'escolten. No em costa gens d'alçar els ulls cel amunt i plànyer-me i fer l'orni. Puc progressar si aprenc d'ajupir el cap. Puc cridar tant com vulgui amb els que criden. Puc tenir càrrecs públics i envellir. Puc creure en Déu i repassar els diaris. Davant mateix de la porta de casa, però, comença el món i a totes les cruïlles hi ha gent que mor de fam o de tristesa. Tu que et queixes sovint que els meus versos són aspres pots llegir a l'inrevés les paraules que escric, o bé tancar-te amb clau a casa teva.

RAMON MUNTANER

bottom of page