No em costa gens de pensar que ja és tard. No em costa gens de dir que no m'escolten. No em costa gens d'alçar els ulls cel amunt i plànyer-me i fer l'orni. Puc progressar si aprenc d'ajupir el cap. Puc cridar tant com vulgui amb els que criden. Puc tenir càrrecs públics i envellir. Puc creure en Déu i repassar els diaris. Davant mateix de la porta de casa, però, comença el món i a totes les cruïlles hi ha gent que mor de fam o de tristesa. Tu que et queixes sovint que els meus versos són aspres pots llegir a l'inrevés les paraules que escric, o bé tancar-te amb clau a casa teva.
RAMON MUNTANER