Papotes

Malgrat el caràcter sempre greu i trascendental de les processons de setmana santa, per a mi sempre havien tingut una naturalesa més aviat lúdica, teatral. Ni tan sols quan jo era petit, amb tota la pressió de l'estat nacional catòlic, me les havia agafat massa seriosament. Per a mi, Setmana Santa era sinònom de vacances i cap sentiment imposat de recolliment seria capaç de trencar aquella felicitat.

Recordo que hi havia tres elements que per a mi sobresortien. En primer lloc els soldats de la caserna del Carme (avui, sortosament ja no hi són) amb els fusells de cap per avall en senyal de dol i això em semblava curiós, remarcable. En segon lloc, els armats. Eren els que animaven la comitiva i en cap moment no els veia com els dolents de la pel·lícula (el fet de portar un raspall al cap no hi ajudava gaire). I finalment les papotes. No entenia que significaven aquelles persones amb aquell llargíssim cucurutxo al cap però tot i així tinc el record d'haver jugat a les "papotes" amb el colador xinès de la cuina al cap.

Fa ja molts anys, d'allò. Aquest any he volgut tornar-hi i, si he de ser sincer, res no m'ha recordat aquelles sensacions.

14 d'abril de 2017